L'educació en la construcció d'Europa i el concepte de l'escola democràtica.
El passat 27 de desembre, va morir Jacques Delors, una figura recordada principalment pel seu important paper en la construcció de la Unió Europea com a president de la Comissió Europea en el període 1985 i 1995. També és just rememorar la seva gran aportació a definir el paper de l'educació en la conformació de la comunitat europea i de l'escola en la de les societats democràtiques. Aquesta idea la va manifestar en diversos escrits. Però va ser especialment important la seva intervenció com a president de la Comissió internacional sobre l'educació pel segle XXI que va impulsar l'UNESCO el 1993. Aquesta Comissió estava composta per 15 membres designats pel director general d'aquell organisme internacional que aleshores era Federico Mayor. Delors va acceptar de presidir la Comissió. Aquesta acceptació va sorprendre molts, ja que en aquell moment el polític francès era encara president de la Comissió Europea. En diversos escrits posteriors, Delors va justificar aquesta decisió en la importància que donava a l'educació en la construcció de la societat democràtica per contribuir a la convivència entre els individus i els pobles. Ja en la presentació de l'informe, Delors afirma: «La Comissió considera les polítiques educatives com un procés permanent d'enriquiment del coneixement, saber fer, però també, i potser sobretot, com una construcció privilegiada de la persona i les relacions entre individus, entre grups, entre nacions». Delors continua amb la tradició d'una concepció liberal, humanista i republicana de l'educació, iniciada al període de la Revolució Francesa i que va formular especialment Nicolas de Condorcet. És una forma d'entendre el paper de l'educació que es manifesta també en l'anterior informe publicat per la UNESCO a principis del setanta del segle XX per una comissió presidida per Edgar Faure amb el títol d'Aprendre a ser. De fet, la contribució de Delors a introduir els temes educatius a l'agenda de la Unió Europea va ser fonamental. Durant la seva presidència i especialment, en el seu segon mandat va treballar per superar la resistència dels estats a que l'educació deixes de ser un tema la seva exclusiva competència i per la via de la relació entre educació i competitivitat econòmica, es va arribar també a plantejar la importància de la cooperació en aquest àmbit i a donar peses per comprendre que l'educació havia de ser un element important en la construcció de la Unió Europea i en reforçar el seu rostre humà.(1) Recorden que el 1987, baix la presidència de Delors, es van crear diversos programes per joves entre els que es pot destacar el programa Erasmus d'intercanvi d'estudiants entre universitats europees, un programa que ha contribuït a crear consciència d'identitat comuna entre els joves i a reforçar la ciutadania europea. Delors sabia que l'escola havia jugat un paper fonamental en la construcció de les identitats dels estats nació i que sense elements d'educació comuna no es construiria una identitat europea que els superés.
Amb les revolucions burgeses i liberals l'escola es converteix en l'instrument per fer possible i legitimar la democràcia. Per aquesta raó l'escolarització esdevé una responsabilitat pública per garantir aquells principis que la Revolució Francesa reivindicava: llibertat, igualtat i fraternitat. L'educació es convertia en un dret i en una necessitat. Ella era la condició imprescindible per garantir que tots els ciutadans gaudissin de judici i informació suficient per a triar adequadament el que més convenia als seus interessos i a la vegada, poder fer fruir les seves capacitats per millorar la seva situació i la de la societat en el seu conjunt. L'articulació entre la necessitat que els poders públics garantissin la instrucció i al mateix temps s'evités cap ús de l'educació per limitar la llibertat individual, va ser ja al període revolucionari un tema de debat. Enfront dels que per garantir realment la igualtat de tots proposaven una educació estatal que elimines absolutament les diferències de classe i procedència social, es va imposar una escola que garantís la formació dels ciutadans sense imposar la uniformitat ni cap model únic de pensament o creences. Aquesta va ser la proposta que va fer Condorcet en aquella etapa revolucionària i que es va acabar imposant en la construcció dels sistemes educatius nacionals liberals i democràtics. Aquesta opció, que suposa un equilibri entre els drets individuals i col·lectius, ha representat sempre un repte que no sempre s'ha resolt satisfactòriament. El 1967 la UNESCO ja va presentar un informe titulat La crisi mundial de l'educació elaborat pel nord-americà Philip H. Coombs, on es posava de manifest les dificultats que presentaven els sistemes educatius per aconseguir el que eren els seus objectius originals.
Els informes d'Edgar Faure i de Jacques Delors, elaborats en contextos històrics diferents, busquen recuperar la confiança en les possibilitats de l'educació i revifar la utopia de l'educació com un instrument fonamental per al desenvolupament humà i social. Amb aquesta intenció, els ambdós informes revisen el que han de ser els objectius de l'educació.
L'informe de la comissió presidida per Jacques Delors, amb el suggeridor títol de: Educació: hi ha un tresor amagat a dins, parteix d'aquell objectiu de l'educació proposat en l'informe Faure, "Aprendre a ser", i el desglossa en tres: "Aprendre a conèixer" (aprendre a aprendre, aprendre a adquirir i construir coneixement), "Aprendre a fer" (aprendre habilitats socials i professionals per relacionar-se) i "Aprendre a conviure" (a viure en societat). Aquest darrer objectiu adquireix una rellevància especial i és el que hauria de mantenir les esperances en el valor de l'educació. Un aprendre a conviure que ha de ser la garantia de la justícia, de la pau i del respecte cap a les distintes formes de ser i de pensar.
L'humanisme que inspira a l'informe Delors, no contraposa la individualitat a la col·lectivitat; posa de manifest que l'exercici dels drets individuals es dona en el marc d'una comunitat i que la convivència pacífica i justa en comunitat depèn de l'educació, que ens ha de fer comprendre els valors del respecte mutu, la tolerància i el diàleg, i proporcionar-nos la capacitat de revisar críticament les nostres pròpies idees. Com va afirmar el mateix Delors el 1996 en un article al Correu de la UNESCO, parlant d'aquest objectiu de l'educació: «Aprendre a viure junts, finalment, desenvolupant el coneixement dels altres, de la seva història, tradicions i espiritualitat. I, sobre aquesta base, crear una nova mentalitat que, gràcies a la comprensió de la nostra creixent interdependència i a una anàlisi compartida dels riscos i els desafiaments del futur, impulsi a realitzar projectes comuns, o bé a posar en pràctica una gestió intel·ligent i pacífica dels inevitables conflictes. Potser algú parli d'utopia, però serà una utopia necessària, una utopia vital que ens permeti sortir del cicle perillós del cinisme o de la resignació».
Delors defensa també l'equilibri entre la tradició i la modernitat, entre la comunitat i l'Estat. En una entrevista que li varen fer el 2012, (2) afirma: «Del que es tracta és d'aprendre a viure amb els altres, a viure junts. És a dir, d'acceptar el pluralisme i la diversitat. El nostre món s'ha construït a través d'episodis que impliquen bé a l'organització dels Estats o bé a les comunitats més tradicionals. És difícil fer comprendre a les persones que cadascú és solidari amb les seves comunitats de pertinença i que al mateix temps també és solidari amb un Estat que ha estat construït abans que ell i de vegades de manera aliena a ell. És la unitat en la diversitat». Delors reivindicava també una idea profundament arrelada a la cultura occidental i a la tradició clàssica, però que també compartim amb altres cultures. A la citada entrevista, afirma igualment «L'escola no és l'únic salconduit per a la vida. És un element fonamental de la societat, però no l'únic. La societat educativa és una societat a la qual cadascú és alhora l'educador i educat. Una societat educativa contribuiria a comprendre millor al ser humà, en primer lloc, a la seva col·lectivitat natural, però també a comprendre el món. Fomentaria la democràcia i la pau, no només amb el vot, sinó amb la participació ciutadana. Per tant, la societat educativa, com va dir el grec Castoriadis, és un element constitutiu d'una democràcia que necessita ser refrescada i renovada, en un moment en què la potència dels mitjans i la seva influència en la vida política es fa cada vegada més gran i prioritza la instantaneïtat o la crisi».
Delors defensa una visió autènticament liberal i humanista oposada a les idees pretesament neoliberals, que no són més que ultraconservadores, que posen la individualitat i el mercat en el centre de tot, oblidant que no hi pot haver llibertat sense aspirar també a la igualtat i la fraternitat, ni respecte a les idees dels altres sense una escola plural i una comunitat educativa que mostri la diversitat, inculqui la tolerància i sigui garantia de la convivència. Amb aquesta visió creia que calia aprofundir en un espai europeu d'educació que ell va impulsar amb forta convicció i en el que de forma lenta, però constant fins ara s'ha anat avançant.
Bernat Sureda Garcia
Professor de la UIB i membre de l'Institut d'Estudis Catalans
( Publicat al blog Memòria de l'educació del Grup d'Estudis d'Història de l'Educació UIB/IRIE )